Rosa Nomen: “Perquè un desenvolupament científic arribi a la humanitat cal molta enginyeria química”

Enginyera Química el 1978 per IQS, Enginyera Industrial el 1993 per la Universitat Ramon Llull i doctora Enginyera Química el 1982 per IQS, Rosa Nomen compta amb una dilatada trajectòria en l’àmbit de la química, especialment al camp acadèmic.

Nomen és la presidenta del Congrés Mediterrani d’Enginyeria Química, que tindrà lloc en el marc de la propera edició d’Expoquimia, la Trobada Internacional de la Química, que se celebrarà del 30 de maig al 2 de juny al recinte de Gran Via de Fira de Barcelona.

Després de la celebració virtual en el marc d’Unprecedented Virtual Forum de la 14a edició el 2020, el Congrés Mediterrani d’Enginyeria Química torna el 2023 amb el format presencial, amb quins objectius es planteja la convocatòria de l’any que ve?

El Congrés del 2023 té un repte i molts objectius. Recuperar la il·lusió, el networking, la participació, a l’escala que li correspon, del Congrés Mundial d’Enginyeria Química del 2017, alhora que demostrar que en un congrés d’enginyeria química és possible, i així és a altres països, la trobada a parts gairebé iguals de l’Acadèmia i la Indústria. Una simbiosi més que necessària perquè és molt enriquidora per les dues parts.

Ens pot avançar quines temàtiques s’abordaran a l’edició del 2023?

Per suposat. Hem de trobar solucions sostenibles de manera immediata als reptes urgents de

1. la circularitat, contemplant des del reciclatge, els biomaterials o el diòxid de carboni fins a la fotosíntesi artificial,
2. la descarbonització, incloent la fotocatàlisi, la captura-emmagatzematge-ús del diòxid de carboni, l’hidrogen o els fuels sintètics,
3. els nous materials i les matèries primeres crítiques
4. les superfícies funcionals i
5. la disrupció digital

Tots sota la mirada de l’enginyeria química, és a dir, des de les operacions unitàries i els processos de separació, l’enginyeria de la reacció química, de processos i productes, sense perdre de vista la seguretat, la salut i la protecció del medi ambient.

Apostem per compartir, discutir i difondre les solucions que aporta l’enginyeria química als reptes globals de la societat.

Quin paper hi pot jugar l’enginyeria química en la resolució dels reptes que té plantejats la societat actual com ara l’emergència climàtica, la transició energètica o l’alimentació?

Em permeto respondre amb dos exemples, comentats amb el president de la darrera edició del congrés del 2020, el doctor Moisès Graells.

El primer, del segle passat quan Alexander Fleming el 1928 va descobrir la penicil·lina, considerada el primer antibiòtic “autèntic”. No hi ha dubte que Fleming va marcar un abans i un després en la curació de les malalties endèmiques de la humanitat a què no es podia fer front. Tanmateix, només després de sis anys (de 1939 a 1945) d’estudi, assaig i desenvolupament d’enginyeria química conjunta de Lederle Laboratories, Merck & Co. Inc., Chas. Pfizer & Co. Inc. (ara Pfizer Inc.), E.R. Squibb & Sons (ara Bristol-Myers Squibb Company) i Abbott Laboratories, no s’hauria pogut subministrar a tota la població mundial ni ser una de les fites més importants del segle passat de la indústria farmacèutica.

El segon és molt més recent i tots el tenim a la ment. La vacuna contra el Coronavirus SARS-CoV-2, el nostre Covid-19. Perquè un “invent” o desenvolupament científic arribi a la humanitat cal molta enginyeria química.

Sense l’enginyeria, la ciència continuaria sent una curiositat i només uns quants es beneficiaran dels seus avenços.

El fet que el Congrés es faci en el marc d’una fira professional és un avantatge o un inconvenient?

Indubtablement, un avantatge. Però, com tot, cal saber-ho canalitzar i canalitzar i aquest és un dels reptes del comitè organitzador format, a més de per mi en nom d’AIQS, per Jeroni Farnós d’AEIC, Lluís Martínez de SEQUI i Carles Navarro d’Expoquimia.

Com apropar els enginyers i científics dels nostres estands al nostre congrés? Cadascú hauria de presentar almenys una comunicació científica. Estic convençuda, igual que el professor Ricard García, president del Comitè Científic, que és possible.

En aquest sentit, creu que els avenços desenvolupats als centres de recerca arriben a temps al mercat a través de les empreses?

Malauradament, no sempre. O potser hauria de dir gairebé mai o molt poques vegades. Però m’agrada veure el got sempre mig ple, així que em quedo amb la primera cosa.

La nostra indústria, encara massa, creu poc en allò que fem a la universitat, ens titllen de lents i de poc innovadors o de treballar només per inflar el nostre currículum. Però desconeixen que, per trobar solucions realment interessants, cal anar a l’arrel del problema i això requereix temps… i sobretot té una dosi de risc que s’ha de calcular i valorar per poder-la assumir i que no sempre estan disposats a fer-ho.

Als països on hi ha una simbiosi real entre indústria i acadèmia és on es produeixen els majors avenços i s’obtenen els majors beneficis.

Què creu que caldria fer per reduir la bretxa existent entre el món de la recerca i el de l’empresa?

Primer, acostar-se els uns als altres per crear confiança i després, crear espais on aquesta trobada succeeixi. Per exemple, el programa de doctorat industrial és una de les millors eines governamentals que tenim a la nostra disposició, però encara teniu poques sol·licituds. Un altre exemple és, evidentment, Expoquimia i el seu congrés d’Enginyeria Química. Millor impossible.

Ja, finalment, a més de les edicions anteriors del Congrés Mediterrani d’Enginyeria Química, el 2017 va tenir lloc el X Congrés Mundial d’Enginyeria Química coincidint amb Expoquimia, es pot dir que Barcelona és una de les principals capitals de la química tant a la seva vessant teòrica com empresarial?

Aquestes afirmacions sempre em costa una mica fer-les de manera gratuïta, necessito dades i fets irrefutables que les suportin. Ho intento.

Tenim Expoquimia que és la segona fira de Química d’Europa i vam fer el Congrés Mundial que només s’ha celebrat nou vegades més, a més del nostre del 2017, que ha estat el congrés més gran d’Enginyeria Química del món amb més de 3.000 participants, molt ben valorat per tots els seus assistents i per la Federació Europea d’Enginyeria Química i on el Consell Mundial d’Enginyeria Química va signar la Declaració de Barcelona. Per descomptat, sense comptar que a Catalunya tenim el 50% de la indústria química d’Espanya, que Tarragona té el pol químic més gran del sud d’Europa i que hi ha molt bones universitats que fan una tasca excel·lent.

Amb això dades, per què no? Crec que sí que podem dir que Barcelona és una de les Capitals de la Química.

Barcelona, setembre de 2022

Edu Pérez Moya
93 233 21 66
eperezm@firabarcelona.com